Al calor de la llar

Les evidències més clares de l'ocupació d'un espai per un grup humà són les restes de combustió, és a dir les restes que queden a terra després d'encendre una foguera: cendres, carbons, roques, ossos i sediment cremats. L'anàlisi d'aquestes evidències permet conèixer en cada moment el grau d'eficiència tecnològica dels grups: l'estudi dels carbons permet conèixer la llenya utilitzada en l'encesa, l'estudi de les roques i la seva distribució pot explicar si el foc es va encendre una o diverses vegades ia quina temperatura màxima va arribar, el sòl cremat ajuda a calcular el temps mínim d'encesa i el contingut en greixos d'aquest sediment permet conèixer aquells aliments que es van cuinar.

El control de l'ús del foc es remunta a 350.000 anys ia partir d'aquest moment evolucionarà tècnicament amb els éssers humans. Es passarà de les primeres restes de focs senzills encesos directament sobre el sòl, a fogueres que van a respondre a una variada tipologia en el paleolític superior: amb fons enllosat, en cubeta, amb vora de pedres, farcit de pedres, etc. Encara que durant algun temps es va sostenir que cada forma i estructura es relacionava amb un treball concret (cuinar, escalfar, elaborar eines), els estudis de les restes continguts en les fogueres de diferents jaciments paleolítics mostren que en totes elles es van consumir aliments, per la que van haver de tenir un ús complex.